L’11 de desembre de 1997 va ser aprovat a la ciutat japonesa de Kioto el Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic el qual, després de successives ratificacions, ha entrat finalment en vigor el 16 de febrer d’enguany. Aquest compromís a escala mundial exigeix als països industrialitzats reduir, en el període 2008-2012, les emissions de gasos amb efecte hivernacle corresponents a l’any 1990 en un 5% com a mitjana.

Amb l’acceptació de l’anomenat Protocol de Kyoto la Unió Europea es va comprometre a assolir, en conjunt, una reducció d’emissions del 8%, fixant els objectius per a cada país en l’annex II de la Decisió 2002/358/CE del Consell. D’acord amb aquesta Decisió, només a tres països de la Unió se’ls hi permet un augment d’emissions, entre ells a Espanya en un 15%, tot i que, hores d’ara l’augment real s’ha disparat fins al 45%.

No es pot deslligar la publicació de la Directiva 2002/91/CE relativa a l’eficiència energètica dels edificis (DOCE 4/1/2003) de l’aplicació del protocol de Kyoto, donat que es conforma com una de les principals mesures d’actuació per a la reducció d’emissions. No hem d’oblidar, i la pròpia Directiva ens ho recorda en la seva exposició de motius, que el sector de l’habitatge i dels serveis absorbeix més del 40% del consum final d’energia de la Comunitat i es troba en fase d’expansió.

A grans trets podríem resumir el text de la Directiva en cinc punts clau:

1.	Establiment d’un marc general per a una metodologia de càlcul de l’eficiència energètica de l’edifici. Aquesta metodologia haurà de ser vigent el 4 de gener de 2006 i haurà d‘integrar diversos aspectes com les característiques tèrmiques dels edificis, instal·lacions de calefacció, refrigeració, aigua calenta sanitària, ventilació, energies renovables, etc...
2.	Sobre la base de la metodologia acordada, aplicació de requisits mínims d’eficiència energètica en edificis nous i en edificis amb superfície útil total superior a 1.000 m2 en els quals es realitzin reformes substancials. Hauran de ser vigents el 4 de gener de 2006 i seran revisats en intervals no superiors a 5 anys.
3.	En la construcció, venda i lloguer d’edificis, es posarà a disposició del propietari, comprador o inquilí un certificat d’eficiència energètica, amb una validesa no superior als 10 anys. El certificat haurà d’estar instaurat, com a màxim, el 4 de gener de 2009 (tot i que l’article 15 fixa com a data límit el 4 de gener de 2006, s’estableix un període addicional de 3 anys per aquest punt). No queda clar si el Certificat serà per l’habitatge o pel conjunt de l’edifici.
4.	S’establirà una inspecció periòdica de calderes i sistemes d’aire condicionat així com una avaluació de l’estat de les instal·lacions de calefacció amb calderes de més de 15 anys. Aquestes inspeccions hauran d’estar instaurades el 4 de gener de 2009 (acollint-se al període addicional de l’article 15)
5.	Per a la facturació als ocupants dels edificis, les despeses de calefacció, climatització i aigua calenta sanitària seran calculades en proporció al consum real. A més, els usuaris han de poder regular el seu propi consum.

Com és sabut, les Directives Europees obliguen als Estats membres a desenvolupar normatives específiques en cada país per tal d’incloure lligams legals comuns en una matèria específica. En el cas que ens ocupa, tot i que ja han transcorregut més de 2 anys des de la seva publicació i que el 4 de gener de 2006 es configura com una data clau, encara no s’ha produït la transposició corresponent a la legislació espanyola, creant un cert neguit entre els sectors afectats.
L’edificació a Espanya es troba, normativament parlant, en un punt d’inflexió. El tan esperat Codi Tècnic de l’Edificació (CTE) què, segons la Ley 38/1999 de Ordenación de la Edificación, haurà de compilar tota la normativa vigent al respecte, es troba en la recta final, esperant-se la seva aprovació en els pròxims mesos.
Respecte a l’estalvi d’energia, un dels seus documents bàsics, l’HE (Ahorro de Energía), establirà els requisits d’eficiència energètica mínims a exigir als edificis, tant pel que fa a la limitació de la demanda (aïllaments, proteccions solars, etc., és a dir, els anomenats “sistemes passius”) com per les instal·lacions (tèrmiques, d’il·luminació i d’energies renovables). Però la publicació del CTE només desenvoluparà una part de la Directiva, restant pendent el procediment de materialització de la certificació energètica d’edificis.

La complexitat del procés de certificació obligarà, amb tota seguretat, a la utilització d’un programa informàtic capaç de desenvolupar amb fiabilitat la metodologia de càlcul, establerta per l’Estat central ó per les Comunitats Autònomes. Malgrat què encara no se sap amb certesa, tot apunta a que els edificis es podran classificar, de forma similar als electrodomèstics actuals, en base a l’estalvi energètic que, en teoria, siguin capaços d’oferir, front un edifici de referència, igual a l’estudiat i que compleixi estrictament la normativa, és a dir, el CTE. En aquest edifici de referència, els paràmetres no normatius, com ara l’elecció del tipus de caldera o d’energia utilitzada, es fixarien en base a allò més àmpliament utilitzat usualment. Es tractaria de “primar” amb una qualificació superior aquells edificis que disposin de sistemes amb qualitat i eficiència energètica superior a l’usual.

Amb l’aplicació del CTE es pretén que els edificis consumeixin de l’ordre d’un 25 % menys d’energia que els actuals. Nogensmenys, cal matisar aquesta afirmació, què es refereix al parc global d’edificis de l’estat espanyol. Donat l’ampli ventall de tipologies edificatòries, climatològiques, etc. existent, seria arriscat fer-la extensiva a tots i cada un dels edificis dissenyats sota aquesta norma. Tot i això, és indubtable la millora energètica que suposarà la seva aplicació, millora que podria incrementar-se si la certificació energètica d’edificis es configurés com una aposta clara dels promotors i, sobre tot, dels usuaris.

Perquè és l’usuari qui, en últim extrem, farà ús de l’edifici. I, tot i que disposi d’un edifici o habitatge amb la millor qualificació energètica possible, el consum final es pot disparar si no l’utilitza correctament. Cal replantejar, i potser canviar, percepcions errònies de conceptes quotidians, com ara el de confort, última i inexplicablement associat a temperatures extremes i totalment oposades a l’època de l’any, o de manteniment global de l’edifici, acceptat per tothom en altres camps com el de l’automòbil però encara per instaurar de forma sistemàtica i natural si es tracta d’edificis.

En relació a l’aplicació de la certificació, la Directiva no és clara en quant al parc d’edificis existent. Tot i que l’article 7 obliga a la seva presentació quan els edificis siguin construïts, venuts o llogats, es podria interpretar que només és d’aplicació als edificis de nova construcció o quan es realitzin reformes importants en edificis de més de 1000 m2 de superfície útil, però no quan, per exemple, es vengui o es llogui un edifici construït abans de l’entrada en vigor de la Directiva.

Ò bviament, la certificació d’edificis antics és encara més complexa que la dels de nova planta però sembla poc efectiu deixar de banda l’enorme parc d’edificis ja construïts i amb evidents signes de baixa eficiència energètica. Sens dubte, la seva millora suposaria un estalvi superior a l’assolit per l’obra nova. Potser fóra bo articular un sistema més senzill de certificació per aquest cas.

En resum, tot i la desconfiança inicial que pot generar l’aparició de noves normes en el camp de l’edificació, hauríem d’afrontar la certificació energètica d’edificis com un pas endavant cap a la seva millora, que derivarà en un menor consum de recursos, millora ambiental i, en conseqüència, augment de qualitat de vida, però essent conscients que l’Arquitectura té un límit i que el bon ús que se’n faci d’ella és responsabilitat de tots. El malbaratament d’energia no és sinònim de riquesa sinó d’inconsciència.