La nostra és una societat d'alt consum energètic basada en l'explotació del carbó, el petroli i el gas natural. El privilegiat nivell de vida de bona part dels ciutadans dels països industrialitzats es fonamenta en els hidrocarburs originats i atresorats en l'escorça terrestre. De la mateixa forma que parlem de les civilitzacions de l'Edat de Pedra o del Bronze, podem afirmar que l'home modern s'enquadra en l'Edat dels Hidrocarburs. Perquè, ens agradi o no, avui dia prop del 83% de l'energia primària comercial consumida en el món procedeix de combustibles fòssils. Les energies renovables subministren el 5,5% del total, i la nuclear, el 11,5 %. És obvi que durant un llarg període de temps no podrem apanyar-nos sense petroli, gas ni carbó.

Pocs dubten ja del potencial de creixement de les energies renovables als països industrialitzats. Això no obstant, s'estima que cap al 2030 els combustibles fòssils encara representaran més del 80% de l'energia primària que el món consumirà. Aquesta xifra podria descendir al 55% el 2060, però aquest percentatge es refereix a un consum total d'energia que podria ser dues vegades l'actual. Si no es produeix una espectacular revolució tecnològica o es revisa el dogma del creixement econòmic il•limitat global, la conclusió és clara: encara que en el futur el percentatge de consum dels combustibles fòssils decreixerà en favor de les energies renovables, la quantitat total de carbó, petroli i gas utilitzada s'incrementarà respecte als nivells actuals. I no només això, sinó que la resurrecció i irresistible ascensió del “ús net” del carbó i de l'energia nuclear de fisió estan “cantades”. Al cap i a la fi, els països industrialitzats de l'OCDE solament poden presumir d'una relativa independència pel que fa a la disponibilitat de recursos de carbó i urani.

La situació és completament diferent en el cas del petroli i el gas. Diversos organismes oficials sostenen que els recursos mundials són suficients per a cobrir l'increment previst de la demanda, encara que existeixen serioses incerteses i una gran opacitat sobre la comptabilitat de les reserves. En qualsevol cas, es necessitarà un esforç inversor sense precedents per a desenvolupar noves reserves i s'assistirà a un important canvi en la procedència dels subministraments, que haurien de ser majoritàriament coberts des d'Orient Mitjà i l'antiga Unió Soviètica. En aquest context, l'actual situació geopolítica en Orient Mitjà resulta preocupant. Com ressalta l'Agència Internacional de l'Energia, si no poguessin concretar-se a temps les inversions necessàries, l'extracció i exportació de petroli i gas experimentarien caigudes significatives que podrien modificar de forma notable el balanç energètic global.

El comerç internacional dels combustibles fòssils està destinat a experimentar una gran expansió, ja que tots els països que en l'actualitat són importadors nets de petroli, molt particularment els d’Àsia i els pertanyents a l'OCDE i a la Unió Europea, veuran incrementar la seva dependència d'Orient Mitjà. De la mateix manera, els mercats del gas que experimentin un major creixement, com per exemple Europa, també seran més dependents de les importacions. Com últimament destaquen els titulars de premsa, en el cas del subministrament de gas natural a la Unió Europea, resulta vital accelerar els plans ja previstos per a diversificar les fonts de subministrament i assegurar el procedent de Rússia. Aquest exemple il•lustra perfectament una tendència global: la necessitat de multiplicar els gasoductes transnacionals i impulsar el comerç de gas natural liquat, opcions que comporten un augment del risc d'interrupcions temporals de subministrament, tant per la inestabilitat política dels principals països exportadores, com perquè en la seva ruta cap als mercats els hidrocarburs han de travessar alguns punts perillosos, com els estrets d'Ormuz, Bab el-Mandeb i Malaca.

En les albors del segle vint-i-u, la garantia d'un subministrament creixent de petroli i gas natural és un pilar bàsic per al desenvolupament dels estats i, com ve succeint des de fa almenys cinc generacions, assegurar-se el proveïment i l'accés privilegiat a aquestes matèries primeres constitueix una poderosa raó d'estat. Per a qualsevol estat modern, parlar de geopolítica resulta gairebé sinònim de polítiques relacionades amb els hidrocarburs. Ni la majoria dels països industrialitzats ni els gegants demogràfics en vies de desenvolupament, tenen reserves ni producció suficients per a impedir una creixent dependència energètica i, d'altra banda, el mercat global no està obert al lliure comerç. Almenys en el que al sector de reserves i producció es refereix, aquest mercat està en gran mesura controlat per monopolis o organismes estatals. Com afirmava en un discurs pronunciat el 1999 en l'Institut del Petroli de Londres l'actual vice-president dels EUA, Dick Cheney, “el petroli segueix sent fonamentalment un negoci entre governs”.