De canvi climàtic a clímax pel canvi. Així propugnava fa anys una ONG l'inexorable canvi en els models de desenvolupament, en els sistemes de producció i de consum, avui obligat per mitigar el canvi climàtic. És curiosa aquesta aparent complicitat en els desafiaments, que no és tal, sinó que està determinada per les interaccions i impactes negatius que es van magnificant uns als altres dintre dels insostenibles models de desenvolupament actuals.

Si, d'una banda, està clar que hauríem de canviar (encara que no hi hagués canvi climàtic) el sistema energètic actual basat en els combustibles fòssils, donada la seva limitada disponibilitat en el temps (amb períodes només superiors als 80 anys en el cas del carbó) com a la resta d’impactes ambientals a banda de l'efecte hivernacle; també està clar que aquest canvi, i el més ampli relacionat amb els sistemes de producció i de consum, no duien camí de materialitzar-se fins que totes les alarmes s'han disparat pel ja en marxa canvi climàtic i per les prognosis dels costos ambientals i socioeconòmics consegüents.

Aquest clímax pel canvi que propicia el desafiament del canvi climàtic ha permès parlar fins i tot d'una tercera Revolució Industrial, i aquesta vegada a nivell global i moguda per l'abandonament dels dos recursos que van propiciar les dues revolucions industrials anteriors: el carbó –base de la primera revolució industrial– i el petroli –que va propiciar la segona.

I, si hi ha alguna cosa d'esperançadora en aquest primer gran desafiament global que suposa el canvi climàtic, és que per primera vegada comptem amb un paradigma: el del desenvolupament sostenible, al que podem recórrer per a abordar-ho de forma eficient i mitigar-ne en part significativa els impactes, si actuem ràpidament, sent el temps i l'envergadura del canvi els factors determinants.

En medi ambient estem acostumats al fet que, cada vegada que ens enfrontem a un desafiament ambiental (de contaminació atmosfèrica, d'aigües, residus...) i n’aconseguim algun èxit, immediatament sorgeixen nous desafiaments, perquè no tallem l'origen dels mateixos. Aquests desafiaments normalment estan en els sistemes de producció i consum, en la insostenibilitat de les polítiques econòmiques i sectorials, de transport, energia, turisme, agricultura, urbanisme i ordenació del territori, i que no poden sostreure's al fet de prosperar acompanyant-se d’un major ús de recursos i degradació ambiental.

El secret és simple i es coneix com a ecoeficiència, o progressar en qualitat de vida amb un menor ús de recursos i degradació ambiental. Això és el que és el que es coneix com desenvolupament sostenible.

I el corol•lari és ben senzill: es tracta d'aconseguir millores ambientals i, en el cas del canvi climàtic, reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle (EGEH). Això ha de realitzar-se no només com objectiu en si mateix, sinó sobretot com resultat d'un canvi en el model de desenvolupament, d'un desenvolupament més sostenible, amb polítiques econòmiques i sectorials guiades per l’ecoeficiència i la suficiència, ja que es tracta d'aconseguir “més amb menys”, o fins i tot amb força menys. Això és el que s'ha anomenat “factor quatre” (doble qualitat de vida amb la meitat de recursos) o fins a ”factor deu” (per exemple, en el cas de les EGEH, duplicar el desenvolupament amb la cinquena part de les emissions, que és el que haurien de fer els països desenvolupats per a finals d'aquest segle).

I el curiós és que això no només és possible, sinó que, a més, és desitjable i saludable, fins i tot en termes econòmics. No es tracta de menor desenvolupament, sinó diferent i més perdurable en el temps, prevalent la innovació, o tecnologia al màxim, o l'ecoinnovació (o innovació dirigida per l'ecoeficiència). Això implica avantatges competitius in crescendo, segons augmenten els costos de les matèries primeres, dels combustibles i carburants i els costos ambientals associats.

Un exemple palpable en són els avantatges obtinguts pels països de la Unió Europea respecte als Estats Units (que consumeixen fins a un 70% més d'energia que la UE per cada unitat de PIB) tant en eficiència energètica, com en el desenvolupament de tecnologies de generació d'energies de fonts renovables (EFR), amb Espanya com un dels països més destacats.

Fins i tot un setmanari reconegudament neoliberal com “The Economist” ha arribat a lloar els avantatges competitius de la UE per haver-se compromès amb el protocol de Kyoto i, conseqüentment, haver entrat en una senda energètica més sostenible (tot i que no suficient). D'aquí que cada vegada més estats i empreses dintre dels EUA pretenguin obligar-se a la reducció d'EGEH, i no només per solidaritat global.

Un desenvolupament, una energia i un transport més sostenibles són, alhora, més innovadors i competitius, a més de més saludables, socialment, ambientalment i econòmicament.

A Espanya, a Catalunya i a Barcelona estem vivint en aquests moment (potser propiciat per la conjunció recent d'informes científics i econòmics i d'alguns “shows” mediàtics sobre el canvi climàtic) una major disposició, fins i tot un cert “clímax” pel canvi, per part dels agents socials i econòmics, i del consumidor i ciutadà en general. I això malgrat un panorama bastant crispat políticament, sobretot a nivell nacional, on allò que és urgent sembla marginar allò que és important.

Caldria aprofitar al màxim aquesta disposició per introduir els canvis necessaris i significatius, encara que progressius, sobretot en la fiscalitat i en els senyals de preus, perquè el mercat treballés per a la sostenibilitat i la competitivitat, i no el contrari (els preus de l'energia elèctrica han decrescut contínuament en l'última dècada en termes reals, i no cobreixen ni tan sols els costos de generació, i encara menys les externalitats ambientals), i explicar a la ciutadania la conveniència de la mesura en termes ambientals, socials i econòmics.

A la vista de les dades del període 1990-2004, molts pensàvem que no seria fàcil arribar a un punt d'inflexió o reduir els increments per sota el PIB en el creixent i dislocat consum d'energia primària (i, conseqüentment d’EGEH) a Espanya i sobretot en el transport. I molt menys que s'arribarien a invertir les tendències de creixement i aconseguir consums decreixents en termes absoluts, malgrat els Plans d'Estalvi i Eficiència Energètica. Per això, hem estat molts els sorpresos pel fet que això s'hagi produït, per primera vegada en dècades, al final del 2006.

Les dades consolidades més recents per al tercer trimestre (butlletí del Ministeri d'Indústria, Turisme i Comerç) de 2007 mostren que el consum d'energia final va baixar en la seva totalitat (-0,6%), en l'acumulat del 2006 (-1,3 %) i en el dels 12 últims mesos (-0,9 %). I això malgrat la pujada preocupant del consum d'electricitat (6,5% en el trimestre i 4% en els 12 últims mesos) i del gas-oil (2,2%), tots compensats per la baixada significativa de les gasolines (-5,8% en el trimestre i -5,4 en els 12 mesos). El curiós és que aquesta reducció en el consum energètic del transport la està registrant ja des del 2004 “El Comptador”, que publica l'Agència d'Energia de Barcelona.

Qui va dir que la demanda de carburants era inelàstica? La primera interpretació del que ha esdevingut el 2006 és que certament comencem a respondre als increments de preus dels carburants, fins a ara associats fonamentalment als augments que s'han produït –especialment, en els tres últims anys– en els preus del cru.

Què ocorreria si es pagués el preu just per ells? Aquests preus justs podrien suposar duplicar el preu, ja que per a poder cobrir les externalitat, que a nivell europeu representen fins a un 8% del PIB (mentre que la càrrega fiscal que suporten actualment no passa del 2,5% del PIB) caldria multiplicar fins a per tres la càrrega fiscal.

Perquè no contrastar aquest “clímax” social –i fins i tot econòmic– pel canvi, per enviar els correctes senyals de mercat i així, d'una vegada, racionalitzar i arrumbar la demanda energètica; en particular, referent a electricitat i carburants, tant per reduir el seu consum i augmentar l'ecoeficiència de l'economia espanyola, com per transvasar recursos i col•locar en peu d'igualtat les energies renovables.

No oblidem que aquests dèficits, en particular els de la tarifa elèctrica, acabem pagant-los tots els espanyols per la via pressupostària, en lloc de pagar-los els que abusen (o abusem) del consum.
No hi haurà mes sostenibilitat sense millor fiscalitat, la qual cosa no significa més fiscalitat en general, sinó gravar el que és gravós per a la societat –en aquest cas, l'energia– i desgravar allò que es vol incentivar –l'ocupació o les PYMES. I, des de després, serà difícil que transformem en oportunitat el desafiament del canvi climàtic, sense recórrer a intervencions en el mercat que orientin els models de producció i consum.

Gosarem tocar la fiscalitat en el panorama polític actual? La tímida pujada de l'electricitat per a l'any en curs mostra que molts segueixen pensant que el cost polític és alt. La resposta la trobarem, en part, a l'Estratègia per al Canvi Climàtic i l'Energia Neta en procés. Aquesta serà, sens dubte, el senyal més important que a la societat hi ha un veritable “clímax” pel canvi. La resta és retòrica.