Després de dues setmanes de sessions maratonianes d’estira i arronsa diplomàtica, la 13a conferència de l’ONU sobre el canvi climàtic ha finalitzat amb uns resultats minsos, però imprescindibles. Per una banda, la cimera ha conclòs amb un acord o full de ruta que ha de permetre avançar en un tractat que donarà continuïtat al Protocol de Kyoto -a gestar-se fins al 2009 i per ser implementat a partir de 2012- i, per altra banda, s’han aprovat algunes iniciatives concretes com la creació d’un fons per evitar la desforestació o l’impuls d’un altre fons, d’adaptació al canvi climàtic, que proporcionaran recursos a les nacions en desenvolupament per mitigar el canvi climàtic i també per afrontar-ne els efectes.

A l’hora de valorar èxits o fracassos també cal ser conscients d’on som, de qui juga a aquest joc, i d’on érem fa pocs anys. Efectivament, tal com ja han expressat alguns, podem considerar l’acord final com a pobre, pel fet que no quantifiqui ja ara l'obligació de reduir l'emissió de gasos d’efecte hivernacle com volien la Unió Europea o els països en desenvolupament –la reducció proposada per la UE, del 25% al 40% per al 2020, només ha quedat com a referència en una nota al peu de pàgina de l’acord final-. Però també pot ser vist com un èxit, simplement pel fet que els Estats Units hagin acceptat entrar, una mica més, en el multilateralisme climàtic de l’ONU, anant més enllà d’actuar com a simples espectadors o boicotejadors, i acceptant explícitament la necessitat de reduir emissions en un futur. Els EEUU segueixen sense comprometre’s a una xifra de reducció d’emissions, però tampoc no s’esperava gaire més d’una administració Bush que fins fa pocs dies encara qüestionava les causes antropogèniques del canvi climàtic global.

En aquest sentit, cal fer esment que ha estat en aquesta cimera, després d’algunes objeccions minoritàries com les de l’Aràbia Saudita, on s’ha adoptat formalment per la Convenció el quart informe d’avaluació sobre el canvi climàtic elaborat pel Pannell Intergovernamental de científics sobre el Canvi Climàtic (IPCC). Ja no hi ha marxa enrere ni espai pels escèptics o negacionistes: el que fins ara era un informe avalat per la comunitat científica, ara també té l’aval dels governs i serà la referència per la Convenció de cara als anys futurs. Avui, com diu l’ONU ”negar el canvi climàtic és com negar que la terra és rodona”.

La ingent tasca de l’IPCC és un exemple més que cal l’esforç de tots perquè en aquestes cimeres es pugui ser més ambiciós cita rere cita. Tot hi suma, des de l’informe de l’economista Stern o el posicionament de les més de 600 ciutats dels EEUU que sí que estan al camí de Kyoto, fins a la presència dels pingüins humanitzats torrant-se sota el sol balinès i reclamant mediàticament una acció urgent per sobreviure. També el treball d’anys previs ha de servir com a referent: la celebració dels 10 anys de la cita de Kyoto aquest 2007 posa de manifest que el camí recorregut és llarg. En fa 15, a Rio de Janeiro es deia que el desenvolupament sostenible havia d’afrontar els “perills del canvi climàtic” i, per aquest motiu, naixia una de les convencions ambientals internacionals que han pres més força i rellevància. Ara a Bali alguns ho diuen a l’inrevés: “protecció climàtica per a un desenvolupament sostenible”. Pot expressar-se de moltes maneres, però no pot quedar només en paraules o titulars.

El vaixell del multilateralisme climàtic o sostenibilista de les “nacions unides” -i el dels altres centenars d’actors- ha abandonat l’illa indonèsia amb un aprovat justet, d’aquells que permeten passar curs, però també dels que van amb molts deures per als propers cursos. Esperem que en els propers mesos i anys la comunitat internacional compleixi i sigui ambiciosa, que no sigui la dels ¨tu primer¨, sinó la dels ¨jo també¨. Les nostres comunitats i el nostres respectius universos individuals i col•lectius també han de complir amb els acords de Rio, de Kyoto i dels post-Kyotos, el repte que tenim per davant ho requereix.